Crítica al Bar Bosch en el Diari Balears

El famoso Bar Bosch es uno de esos sitios que levantan pasiones, alabado por muchos y denostado por otros tantos; y evidentemente, la reciente reforma que ha sufrido, ya se sabía que sería muy criticada.
Tomeu me comentó que en el Diari Balears publicaron una crítica sobre esta reforma, aquí os dejo el enlace y el texto, de momento en català, pero en breve publicaré una traducción al castellano que estoy terminando.

Diari de Balears, 4 de enero 2008

No ens agrada gens com ha quedat la reforma del Bar Bosch. Gens. Molt bé, d’acord, però era necessari dir-ho? Hi importa esmentar les coses més evidents? No, de cap manera, trobam que qualsevol persona amb dos dits de front se’n podia fer càrrec. És per això que no teníem ganes de parlar-ne, ens resistíem a fer sempre el paperet de la lamentació del bé perdut. Així, idò, per què ara ho tractam? La resposta és que un impuls irracional, com irracional és gastar per tudar les coses, ens ha portat a fer-ho i ens disposam a posar-nos-hi. L’impuls irracional esclatà amb la segona o tercera visió de la reforma del Bosch, amb la primera consumició gallinàcia que hi férem (perquè més endavant parlarem de galliners). Però esmentem primer algunes coses que poden semblar més positives en la reforma del local, perquè reconeixem que hi ha hagut certa voluntat a conservar determinats referents del lloc. Costa fer d’advocat del diable però hem d’intentar ésser justs. Podem dir, per començar la defensa, que el nou cafè respira avui un ambient general de netedat, de puresa, cert minimalisme molt pulit. D’altra part hem d’afegir que sembla que s’han fet esforços sobrehumans per salvar l’antic trespol, un element que, efectivament, tenia i té molta de força i personalitat. S’han conservat també les taules, les cadires i el repeu fosc de la paret. Fins i tot s’ha salvat de la desfeta una bellíssima pintura, ara més evocadora que mai. Però és trist que aquest quadre sigui avui tan colpidor, tot s’ha de dir. Perquè s’hi acusa una gran pèrdua. S’hi representa un ambient, una atmosfera, un color. És el color del Bosch, de l’antic Bosch; la vibració lluminosa del seu aire interior, del seu espai; la visió de la seva plàcida llum i de la seva càlida atmosfera. Perquè gairebé sembla destriar-s’hi l’ambient del cafè carregat per un instant del vapor de les cafeteres, de la calitja de les tasses fumejants i de les expiracions dels fumadors. És vertaderament una pintura acusadora, una prova condemnatòria, un objecte material –no renunciem al positivisme–, que ens demostra que poca cosa més del que hem esmentat s’ha conservat de l’antic bar. És per això que, tot seguit, ens toca passar a parlar del que ens sembla més negatiu de la reforma. Feta ja la defensa, comencem ara amb l’acusació. Perquè el Bosch d’avui molt poc o gens té a veure amb el d’ahir; amb aquell lloc amb tantes de vivències ciutadanes, amb tants de colors, sensacions, sons i imatges associats. Molts. Com una visió que sobtadament se’ns apareix i que pensam per un instant que ens fa fugir d’estudi, però no és així, aviat ens n’adonam. De cop en sec, se’ns ha presentat la imatge de l’admirada i bellíssima Montserrat Carulla, la gran actriu catalana. Sí, de cop, com un flaix. Ens deixam emportar per la visió. Així que lliurement recordam l’admirada actriu fent de Silvia Ocampo a Un estiu a Mallorca o de Maria Antònia a Bearn. La veim treballant amb Ángel Picazo, que feia de Tonet. Ja se’ns ha dilatat el flaix amb el record de Maria Antònia, amb el de Tonet; ara és, més que un flaix, un colpidor i evocador flash-back. Se’ns apareixen les imatges i les veus dels actors, molt dolces, com aquella antiga atmosfera del Bosch. Enllaçam la qüestió amb un record del món físic immediat que ens mena al nostre tema de referència més directament. De cop veim Dona Montserrat Carulla sopant tota sola al Bosch, després d’haver fet una funció al Principal. Sí, tota sola. Tota sola ella «que la vida pren vida a les seves mans» (com fa dir Ferran Torrent al protagonista de Gràcies per la propina). Vertaderament, se’ns apareix Dona Montserrat Carulla tal com l’observàrem quella nit al Bosch: els cabells rossos, els ulls blaus vellutats, les seves faccions venerables. Ens recordam resistint la temptació de saludar-la, d’interrompre, d’irrompre en la seva intimitat; d’adular-la amb llagoteria, de fer el paperot de l’admirador servil. Una actriu admirada al Bosch, una gran actriu, com tantes d’altres, com tants d’altres artistes que hi han passat. Juntament amb aquesta visió, lògicament, se’ns apareix el Bosch de llavors, viu encara fa just una mesada. Un espai dilatat, ric, articulat en diversos àmbits, un lloc que calia recórrer per copsar-ne el conjunt. Un espai amb certa complexitat, amb diverses lògiques de distribució de les taules, amb finestres per mirar i ser mirat. Un lloc que sol·licitava ullades en totes direccions, xarxes de mirades tridimensionals. Tot penosament substituït ara, avui, per un corredor monòton, gens complex. Per un espai-vagó que no hi diu amb el Bosch, un espai unitari que es controla d’un cop d’ull, un local on només hi cap una lògica lineal. Perquè s’ha canviat la rica i complexa xarxa d’abans per una sola i empobridora línia de taules, per una penosa condemna d’ullades en línia o cara a la paret. Perquè per menjar i beure ens hi volen en línia, com les gallines de pinso. En línia com les aus a la gàbia, dretes damunt la barreta. Deu ésser per això que ens hi han posat una il·luminació en consonància: una il·luminació zenital, de galliner. Un enlluernament apoteòsic. Tot, pensam, perquè haguem de dirigir la mirada damunt del menjar, perquè res no ens distregui d’aquest objectiu, de consumir, i aviat. A callar molt i a alenar poc. No fos cosa que per menjar i beure estiguéssim més de deu minuts. Tothom cara a la paret i a creure, «que el creure és criança». Fou Guillem Cortés, al Bosch d’ara, qui ens féu fixar que abans, d’esquena al tasser, es podia mirar cap a les finestres. Ni que fos cap a les cortines, elements que sempre evoquen l’exterior. Avui no, si qualcú d’esquena a la barra es desbarata i es distreu de la pròpia taula, ha de mirar, fort i no et moguis, cap a la paret. Cap a la paret més pobra i monòtona que es pugui imaginar. Vertaderament això de canviar el tasser cap a l’endret de les finestres –condemnades avui– ha estat una idea nefasta. D’altra part, com s’ho han fet perquè un lloc que pareixia ample, ara sembli estret? Aquella estructura de cafè d’un altre temps, per fer-hi estada, s’ha substituït per un interior penosament adotzenat que fa plorera. Aquells sons més vellutats, més càlids, d’abans, s’han bescanviat per l’eixordament d’uns renous que reboten. S’han substituït per una «seragata» tensa, elemental, que castiga un espai pobrament unitari, ple de superfícies dures. Si el Bosch hagués estat un bar qualsevol el canvi no seria tan penós, però es tractava d’un dels referents més significatius de la nostra vida ciutadana, cal dir-ho? Es tractava d’un d’aquests llocs que «s’han» de visitar. Conèixer una ciutat és també conèixer els seus cafès més populars, els restaurants, les botigues, les zones d’oci; la coneixença d’un entorn urbà, hauria d’abastar totes les dimensions. Fins fa dos dies, per conèixer Palma s’havien de conèixer també: el Bosch, el Moka (desaparegut de poc ençà) i cafès que encara existeixen com el Cristal, el Fleixes (retornat després d’una bona rehabilitació), Can Joan de s’Aigo, la Bodegueta de la Rambla, el Líric (Ca s’Andritxol) i algun altre. Avui la perspectiva ciutadana s’ha empobrit. Per cert que a Ca s’Andritxol hi feren, no fa gaire, una reforma que ens sembla molt més adequada que la del Bosch. Conservaren a grans trets la imatge de la barra (encara que nova), la immediatesa de les finestres, l’estructuració general de l’espai, els marbres vells de les parets… Quina diferència amb la reforma del Bosch. Com dèiem, Ca s’Andritxol, amb reforma i tot, encara és un dels cafès que s’han de conèixer a Ciutat, i ben bé. Però el Bosch d’ara, mereix aquesta qualificació? És encara un dels cafès que s’han de visitar? Pot ser que avui el local sigui més funcional (si la calidesa no comptàs, aquesta funció no s’hi acompleix), pot ser que ara s’organitzi millor el treball al tasser, fins i tot que els cambrers serveixin més aviat o controlin millor els clients. Però nosaltres desitjam que després d’un temps prudencial es faci la reforma de la reforma, una cosa que sigui més aviat una contrareforma, i que així les coses tornin al seu lloc. Perquè avui per avui el Bosch ja no és el Bosch, vertaderament ens han deixat a tots castigats i «cara a la paret». La paret més pobra i monòtona que es pugui imaginar.

Àngel F. Gené. Escriptor.

Tags:
No Comments

Post A Comment